Com a part de la celebració del 20è Aniversari de Fundació Eveho, es va realitzar un concurs intern de relats curts dirigit a professionals de l’entitat. La idea era recrear una història amb almenys dos personatges, un dels quals havia de ser una persona del nostre col·lectiu atès, a més de començar amb la frase “sonava el timbre de la porta i vaig anar a obrir”.
Van participar més d’una dotzena de relats, tant en català com en castellà, identificant-se amb un pseudònim per a ser avaluats per un jurat anònim. Es va fer el lliurament de premis als dos primers llocs en totes dues llengües, així com als dos segons i tercers llocs també, respectivament.
Les històries van transitar entre les experiències viscudes com en la realitat portada a la ficció. A continuació presentem els dos tercers llocs.
Paraules clau: Eveho, entitat, 20 anys, relats curts, guanyadores, tercer lloc, català, castellà
“Pessigolles”
(tercer lloc català)
Sonava el timbre de la porta i vaig anar a obrir; davant meu un jove de catorze anys amb la mirada perduda i amb cara de no voler cap amic decidí fer un pas endavant i entrar en la seva nova llar. Resignat i sense gaires alternatives possibles en Sergi deixà enrere tot allò que coneixia i que, d’una manera o altra, l’havia fet créixer.
Des del primer dia en Sergi volia demostrar a tothom, però sobretot a ell mateix, que era una persona forta i dura capaç d’anul·lar els seus sentiments i les seves emocions; volia deixar ben clar que el seu cor era de ferro i que no tornaria a patir mai mes a la vida.
Des de primera hora del matí fins ben entrada la nit el noi passava les hores sense parlar amb ningú: els companys eren uns pringats que no tenien res a veure amb ell i l’equip educatiu uns desconeguts i uns pesats que es ficaven on ningú els donava permís.
El carrer era l’única cosa que donava sentit a la vida d’en Sergi; fer tot allò que se li passava pel cap sense haver de donar explicacions a ningú era el que el feia sentir viu. Faltar a classe volia dir que ningú decidia per ell, fumar amb els companys del parc volia dir que tenia control sobre si mateix i passar les nits fora del centre volia dir que era lliure per fer el que volgués.
Malgrat el rebuig que el jove mostrava cap el sistema de protecció i cap a la vida en general, la dedicació, la perseverança, el creure en ell i, sobretot, l’amor incondicional dels educadors i de les educadores van actuar com quelcom màgic en l’interior d’aquell noi amb cara de no voler cap amic…
Sonava el timbre de la porta i vaig anar a obrir mig despentinada, desmanegada i suada talment com si acabés de lluitar contra el monstre més temible de l’univers; la guerra de pessigolles amb en Sergi havia estat de les mes intenses, divertides i, tenint en compte els mesos que el noi havia trigat a somriure, de les més especials de la meva carrera professional.
Mari Bernet | Educadora| 
mari.bernet@eveho.eu
“El timbre siempre suena diferente”
(tercer lugar castellano)
Sonaba el timbre de la puerta y fui a abrir. Venía a hacer la entrevista y se le veía bastante nerviosa.
Se tocaba el pelo cada dos minutos, miraba a diferentes sitios y se disculpó hasta tres veces por no haber podido llegar a tiempo y haber tenido tantas dificultades.
Intenté quitarle importancia a lo ocurrido, dado que además no era responsabilidad de ella (¿O sí? ¿Qué bien nos quedamos cuando podemos poner la responsabilidad en otro lado, como apilada en una estantería olvidada, dentro del tambor de la lavadora, se la damos en caja al vecino, o simplemente calmamos la cabeza autoconvenciéndonos de que “eso” no era responsabilidad de uno”).
Le transmití que lo importante era, que ya estaba allí, que había llegado y que por fin podíamos empezar a hablar. Ella, ahora ya sentada y más pausada, sacó una agenda tan gorda como la de una ejecutiva y donde tenía perfectamente señalada la hoja donde había apuntado todas sus incertidumbres. Desde el otro lado de la mesa, yo estaba observando (del revés) todos esos apuntes, ideas, borrones, miedos, pensamientos y cuestiones que en algún momento circularon por su cabeza y su corazón y que posteriormente decidió sellarnos con un boli azul y dejarlos tatuados en el papel con líneas correctoras de frases curvadas.
La primera pregunta que le lancé fue, ¿Y cómo es que has llegado hasta aquí?. Y entonces, como una adulta trabajadora y responsable (que parecía) supo explicar su recorrido y el porqué de que hoy estuviera en esta entrevista.
Sus ojos expresaban emoción, su lenguaje corporal, nervios y además transmitía una energía muy positiva, como una persona que quiere que aquello que va a hacer le salga bien.
A medida que íbamos hablando, ella trazaba líneas sobre las palabras (tachaduras que se llaman), y a continuación añadía “ah, esta era una de las dudas que tenías y ya me lo has resuelto, muy bien”.
Marina Tormo | Directora| marina.tormo@eveho.eu
