Com a part de la celebració del 20è Aniversari de Fundació Eveho, es va realitzar un concurs intern de relats curts dirigit a professionals de l’entitat. La idea era recrear una història amb almenys dos personatges, un dels quals havia de ser una persona del nostre col·lectiu atès, a més de començar amb la frase “sonava el timbre de la porta i vaig anar a obrir”.
Van participar més d’una dotzena de relats, tant en català com en castellà, identificant-se amb un pseudònim per a ser avaluats per un jurat anònim. Es va fer el lliurament de premis als dos primers llocs en totes dues llengües, així com als dos segons i tercers llocs també, respectivament.
Les històries van transitar entre les experiències viscudes com en la realitat portada a la ficció. A continuació presentem els dos segons llocs, i en posteriors lliuraments publicarem els relats restants.
Paraules clau: Eveho, entitat, 20 anys, relats curts, guanyadores, segon lloc, català, castellà
“Lleopard d’Ngayène”
(segon lloc català)
Ariel Argüello | Educador| 
ariel.arguello@eveho.eu
Sonava el timbre de la porta i vaig anar a obrir. No em venia de gust fer-ho, estava a l’habitació, estirada amb el mòbil a la mà, però ja feia 10 minuts que sonava el timbre i ningú obria. Em va estranyar i també molestar, “on són les educadores”?, em vaig preguntar, però ja no podia continuar aguantant aquell soroll repetitiu i molest, així que vaig baixar les escales del centre fins a la porta i, abans d’obrir, vaig cridar al silenci que m’envoltava: “ningú pot obrir la porta o què?!”. No va haver-hi cap resposta.
Finalment vaig obrir. Per la meva sorpresa, era de nit i davant meu es trobava un lleopard que em mirava fixament. Li vaig preguntar, “què vols?”. El lleopard estava tranquil. Vaig tornar a preguntar “què fas aquí?, has picat tu la porta?”. El lleopard no va dir res, però vaig entendre que volia que el seguís i així ho vaig fer. En sortir del centre, de cop, estàvem a Ngayène, el poble del Senegal on vaig néixer i viure la infància; no m’ho podia creure.
Vam començar a caminar a través dels carrers, passant per les cases terroses amb sostre de branques. No hi havia ningú, ni gent, ni altres animals. Vam continuar caminant fins a les pedres funeràries, un conjunt de pedres en cercle molt famós, tot i que ningú en parla a Catalunya. A dins del cercle hi havia persones dretes mirant cap al terra. Em vaig apropar, estaven mirant una nena. Soc jo, em vaig dir, i em vaig fixar millor en qui eren aquelles persones. Algunes les coneixia, altres no. Hi havia el meu pare, la meva mare, el meu germà, les meves germanes i també algunes amistats. Em vaig apropar i per primer cop vaig sentir la veu d’algú que parlava darrere meu.
-Què creus que està passant?- Va dir el lleopard. Jo ho sabia, però em va costar dir-ho, se’m feia un nus a la gola. Així i tot, vaig respondre.
-Estic morta, li vaig contestar, i la meva família està vetllant el meu cos.
-Això sembla, però en veritat has tingut un desmai. Has perdut la consciència.
-I que faig aquí llavors?, vaig preguntar. El felí es va aixecar sobre les dues cames del darrere i agafant-me la mà digué:
-Mira, hi ha vegades que les persones perden el coneixement i quan això passa venen a aquest món oníric. És una experiència semblant a la mort, ja que quan morim també passem per aquí.
-I tu qui ets?, li vaig preguntar.
-Jo soc la forma que has escollit per estar al teu costat en aquests moments. I em va picar l’ullet.
-No pot ser, vaig dir, ets tu?, la Tresa? El lleopard va riure, i va contestar:
-No, de fet no, però quan venim a aquest món el nostre cap escull algú amb qui et sents proper, algú en qui confies, per acompanyar-nos, jo soc el teu record de la Tresa i del que sents per ella.
-Jo no he triat a ningú, vaig respondre, i no entenc per què no m’acompanyen els meus pares. Els correspon en ells fer això.
– Durant el nostre camí al llarg de la vida ens acompanya i ens guien unes quantes persones, el teu pare, la teva mare ho fan, però hi ha més gent. La teva família està amb tu, vetllant el teu cos, els has vist abans, recordes?. Això em va tranquil·litzar.
– Si, és veritat, però si no estic morta, per què no em puc despertar?
– Quan algú entra en aquest món, només en pot sortir si té moltes ganes de viure. Per això estic aquí, per acompanyar-te, però també per saber què vols fer.
– Vull viure Tresa, fer moltes coses, estudiar, treballar, tenir parella, m’agrada una noia i també un noi, estic feta un embolic, però m’és igual això, vull continuar vivint, lluitar pels meus somnis i veure com es fan realitat. Llavors ho vaig notar. Un mal al cap, el vaig tocar i estava humit. Vaig obrir els ulls.
En obrir els ulls em vaig trobar un munt de gent i entre tanta gent, la Maria, que amb la cara plorosa em va dir que l’havia espantat, que havia caigut, m’havia donat un cop molt fort i no em despertava; després havia vingut l’ambulància. “Ha estat horrible!” i rient, amb ell ulls vidriosos, va afegir: “No ho tornis a fer o m’emprenyaré molt amb tu” i em va abraçar.
“Un sueño muy real”
(segundo lugar castellano)
Jairo Rodríguez | Educador| jairo.rodriguez@eveho.eu
Sonó el timbre y me levante para abrir la puerta, mire el reloj y marcaba las 19:00 horas, justo la hora que habíamos pactado.
Abrí la puerta y ahí estaba él, con sus cabellos desordenados y una cara de abandono, llevaba puesta una camiseta del Barça de una temporada pasada y unas zapatillas de marca totalmente destrozadas.
¿Como te llamas? Mohamed, respondió, ¡ah! Vaya coincidencia, igual que yo le conteste y dejo escapar una leve sonrisa.
-Conozco muy bien tu historia, le comenté. Seguramente porqué has leído el informe, respondió. No he necesitado leer tu informe, se perfectamente quién eres.
Le invite a seguir para que conociera su futura habitación, la contemplo y le pareció agradable.
Podrás decorarla a tu gusto, comente, en esa pared puedes colocar un poster del Barça y en aquella otra junto a la ventana una bandera de Marruecos. Giro su cabeza y me miro con los ojos abiertos como platos y seguidamente agrego: Es exactamente lo que había pensado.
Mientras Mohamed seguía observando la habitación, me recosté en la que sería su futura cama y me quedé mirando fijamente la pared que daba frente a los pies de la cama, era una pared bastante deteriorada, con restos de lo que un día fue pintura. Los ojos se fueron cerrando por el cansancio, al fondo comencé a escuchar el llamado al rezo que provenía de la mezquita de mi barrio. La ciudad comenzaba a oscurecerse y la gente a retirarse a sus casas. En el puerto los barcos pesqueros zarpaban y alguna que otra embarcación, esperaba su oportunidad para surcar el estrecho y transportarnos.
Hoy no he tenido suerte pensé, mañana será otro día y habrá que volverlo a intentar.
Caí profundo por el agotamiento, imaginando mi habitación con el poster del Barça.
